La sultana justiciera

"En el món no ens falten recursos per sobreviure tots, sinó que sobren éssers inhumans que obliguen els altres a viure en la penúria. Mentre somiava amb aquell dia que semblava que no arribaria mai, continuava entre les quatre parets, consumint-me, destruint-me poc a poc. La meva consciència no em perdonava ni un moment de la meva vida, em sentia culpable, responsable de tot el mal del món; de fet, en part, era cert. Estava descontenta, però no feia res per canviar-ho; el desig de canviar el món no era suficient si no duia a terme cap acció per aconseguir-ho. No només és qüestió de voler un món millor, sinó de treballar dur per aconseguir-ho. Cada nit anava a dormir amb la mateixa tristesa de sempre, amb la mateixa amargura de sempre, segur que Deu no m´havia enviat a aquest món només per romandre tancada entre les quatre parets del palau, sinó per fer algun bé per aquest món, per fer justícia a tantes persones trepitjades, a tantes persones oblidades, a tantes persones que només són utilitzades per al servei dels poderosos... Desitjava no haver nascut una sultana, no haver nascut en un palau; desitjava ser lliure, cavalcar en el meu cavall negre, la Nit, recorrent els paisatges verds amb la meva melena al vent, sentint l´aire fresc en la meva cara, respirant l´olor de les varietats de flors silvestres, deixant-me portar pel cant dels ocells i el murmuri dels arbres..."